violencia sostenible

Con Alex Gifreu, CRU 2003

ÀLEX GIFREU/JAVIER PEÑAFIEL: VIOLENCIA SOSTENIBLE
Manel Clot

Tot i que aquesta recent Violencia sostenible ja apareix configurada i directament pre-sentada com un llibre —resultat magnífic d’un projecte pensat i realitzat des d’un bon principi amb Àlex Gifreu, reconegut activista gràfic i també editor de l’especial segell de publicacions Cru— cal tenir present que gairebé tots els darrers catàlegs de les exposicions de Javier Peñafiel ja anaven mostrant la clara presència intencional d’un fil narratiu, visual i objectual específic, fent-los molt més propers a l’esperit del que podria ser una mena de llibre d’aforismes o de reflexions escrit pel mateix artista, més que no pas relegant-los a ser un mer exemple de les concepcions previsibles i esperables del catàleg d’una exposició personal. A mig camí de les dues posicions, flexibilitzant les distàncies entre un catàleg i un llibre d’”autor”, i fent-los clarament de vincle relacional imprescindible, altres publicacions anteriors de l’artista han anat establint algunes de les pautes genèriques del que consisteix en essència el nucli dur del seu sistema ope-ratiu i dels seus dispositius de treball.
Des de la varietat de treballs emmarcats en l’enyorada sèrie Egolactante en vigilia (1999) fins a la poderosíssima i colpidora col.lecció d’imatges i sentències que ara ens ocupa, altres projectes de Javier Peñafiel en forma de publicació han contribuit a sen-yalar d’una manera indubtable les fites processuals de la dinàmica evolutiva de la seva activitat i producció artística, molt especialment Creía ser una bomba de relojería pero en realidad soy una bomba de joyería (2001), i la més recent Conquista básica te vuel-vo a pedir que te definas (2002), editades també pel segell Cru, dos projectes —quasi dos llibres d’artista— que compaginen la presència i la importància de la paraula (sentències, aforismes, retalls, converses, diàlegs) amb la contundència —sovint her-mètica— i la proliferació de la imatge (dibuixos, escrits, fotografies, lletres), aspectes tots dos fonamentals en el seu treball de creació, que en els darrers temps s’ha centrat en una visible escenarització (no sempre ficcional) de complexos perímetres afectius i relacionals (no solament els pertanyents al món de l’art) en forma de converses a vàries veus, representacions escèniques, intervencions visuals en l’espai públic, indica-cions…
Violencia sostenible s’instal.la —i ho fa gairebé des del propi títol— en els horitzons del nostre present immediat com un dels projectes artístics més adients per reorientar i reprendre una reflexió plural i en profunditat sobre les noves condicions socials i me-diambientals en el marc de les quals desenvolupar de manera àmplia vincles relacio-nals contemporanis i dispositius de producció artística, juntament amb les respectives implicacions i afectacions que se n’han de derivar. L’obra, doncs, es sitúa en l’epicentre de diversos encreuaments simultanis: l’espectacularitat d’un llibre que s’ha de mirar, l’ansietat d’unes imatges que cal llegir, la potència d’una mena d’arxiu privat que cal desplegar i obrir, la complexitat d’un pensament rizòmic multidireccional, i la contundència indubtable —i inqüestionable— d’una claredat directa i d’una confessió sense embuts.