la jungla domèstica

Teresa Blanch, 2004

LA JUNGLA DOMÈSTICA

Vivim en un territori instantani “tocat per l’alè de la soledat”, on l’ individu tracta de construir-se a si mateix, disgregat i desdibuixat, en un món contràriament cada cop més reglamentat, més domat, més ple de controls i de reduccionismes que impregnen la vida a tots nivells. Javier Peñafiel ha construït un sòlid espai d’ actuació que treballa en els més minúsculs encreuaments, per donar sortida a una sana crítica contra aquest temps vertiginós, aquest món de classificacions i aquest jo trencat en un mirall de múltiples dissociacions i de conflictes privats dins la multitud, que encara estan irresolts un cop desaparegudes les grans utopies modernes. El seu discurs es desplega en medis voluntàriament poc ostentosos, prova de que busca defugir la grandiloqüència de l’aparell artístic. En ells troba vies lliures per endinsar-se en les interioritats del llenguatge artístic que, sense diferenciar-lo del llenguatge social, tracta de sabotejar investigant dins un particular territori d’ escenificacions de la paraula, de les que aquesta exposició “Habla” en fa una magnífica compilació.

El seu treball reuneix sensualitat xocant, agudesa poètica, humor crític, rigor melangiós, distanciament àcid i responsabilitat social a parts iguals. En tot allò que assevera, teatralitza o proposa, com en la manera de manifestar-ho es deixa portar pels moviments personals d’ allò que és comú, des dels quals confecciona eficaços dards que apunten cap a un més ampli terreny antropològic, on fer aparèixer un subtil desmuntatge de l’ arrogant aparador de les formes de comunitat humana. L’artista indaga en les obsessions dels universos íntims, que extrau enfora sense drama per crear paràboles sobre la nostra vida social, on tenen cabuda el riure beneficiós que introdueix la comicitat i les variacions agredolces del terror, com passa en aquesta exposició.

Amb una càmera inquieta que rememora els moviments arcaitzants del cine mut, filma un rera l’altre alguns dels seus més notoris aforismes, que havien estat fins ara recollits en publicacions i en papers-pancarta. Troba la forma de donar-los-hi vida nova desviant el fort impacte que han exercit en l’audiència artística en els darrers anys, per medi d’un acostament fílmic a manera de mosquit, que sembla voler contrarestar la forta emissió aconseguida amb una insignificant i nerviosa mirada interrogativa. Javier Peñafiel pugna en tot moment per rebaixar l’aura de les emissions artístiques, incloses les seves, però sense evitar introduir nous desconcerts, en forma de nous perills.

Es el mateix exercici que va fer quan es va tancar sis mesos d’ hivern a dibuixar en un petit indret del Moncayo aragonès. Es tanca a fer dibuixos però n’extrema les condicions d’ aquest acte aparentment complaent. Escull un paper blanc brillant, completament anti-porós i rebel a l’assecat, de manera que les pintures fetes amb rotulador aquarel·lat entren en un lent procés de pèrdua de tinta i de contracció fins al punt que les imatges finals acaben sent restes disminuïdes, afectades per un greu encongiment de la càrrega pictòrica. Una dansa gràfica de pintura juganera (en forma d’ onades i trampolins) conviu amb una fabulació d’assumptes de cuina i de personatges emboirats que fan front al fred i a un dilatat temps de concentració degut a les llargues sessions d’isolament. La incertesa de la contracció tèrmica afectant decididament el resultat d’aquest dibuixos entintats, és un altre dels recursos de distanciament. Una forma de dicció indirecta deixada a l’ atzar que es sobreposa a la seriositat del planteig inicial, en una clara voluntat de deixar fluir per sí mateixos els processos encara que acabin per jugar males passades al projecte conscientment endegat.

Javier Peñafiel és hàbil en regirar i subvertir dominis establerts que afecten a les estructures de reconeixement del temps social post-modern. S’implica i ens implica en intel·ligents frecs entre situacions contraindicades, per tal d’oferir nous indicis, per tal d’estimular-nos en l’exercici de les petites revolucions en els punts de mira. L’acció que va realitzar a la casa-museu de Trotsky a Mèxic l’any passat, és un interessant treball d’ “acumulació polifònica”, com ell mateix ha denominat aquell desmuntatge dels temps històrics, vinculat a la solemnitat activista que encara caracteritza aquell referencial indret. A l’emblemàtic jardí privat va portar a terme una cerimònia de desplegament d’una pancarta davant la tomba del famós anarquista, que sobreposa sense nostàlgia dos temps a través de la avui tan connotada idea del “pacificador”, que Javier Peñafiel ha usat més d’un cop críticament, com a evident fórmula de professionalització de deliris personals.

Amb el propòsit de fixar aspectes inenarrables de les relacions interpersonals, portats al curtcircuit, ha enregistrat en vídeo dues performances de les que és protagonista, en un intent d’evidenciar els lliscosos codis inherents a allò que es masculí i allò que és femení, situades estratègicament al fons de la galeria Joan Prats, en el sí més profund d’aquests relaxants i humanitzats espais dissenyats un dia per Josep M. Sert. En “Violencia sostenible”, on ha volgut fer evident el que anomena l’ “execució del cordó umbilical”, recupera i explora l’estranya imatge d’ una camisa engolida per un sofà amb la que acabava el vídeo “Egolactante y Cityzenzoom” de fa quatre anys. Ara, la nuesa del personatge contraposada a la nuesa indefensa de la camisa colant-se obsessivament pels forats d’un mobiliari quotidià és una imatge quasi onírica que ens situa davant una tragicòmica acció fàlica. En el vídeo “Conquista básica. Te vuelvo a pedir que te definas” crea una imatge delerosa que utilitza una urna com improvisat joier per a una bossa d’aspirador, de connotacions primer vaginals i després uterines, impregnada d’una llum magnetitzant. Ambdues peces estan treballades amb tècniques de cinema de 16 mm., amb seqüències discontínues, entretallades, recompostes en digital i transferides a vídeo, de manera que la imatge final contemplada no és un passiu documental.

En aquestes peces fílmiques, severes i difícils de penetrar, l’artista prima l’ operativitat conceptual per sobre de la fidelitat visual al real, de la que necessàriament es desentén. Un cop més interposa tècniques d’allunyament, perquè es proposa implicar-nos en quelcom que vagi més enllà de les cròniques diàries de la realitat, en el seu interès per perpetrar incursions en la cara oculta de l’obscenitat del real ficcionada per la ment. En una decidida voluntat de desmarcar-se dels generalitzats reculls socials de l’actualitat, proposa recreacions minimalistes, portades a la màxima contracció, d’ una realitat no “vista”, que res expliquen o expressen. Per contra, mostren aquella tenebrosa interioritat del real que evitem franquejar, d’una descarnada objectivitat, que aboca l’espectador al més espantós silenci.

La culminació d’aquestes melodramàtiques accions o, en podríem dir, pertorbadores submissions de l’individu a la seva pròpia interioritat, de la qual la casa n’és un primer mirall, es manifesta en el vídeo “Confianza quería penetrar”. Aquí entra en un terreny encara més libidinós i terrorífic, per l’insistent to espectral de la gèlida cantarella que repeteix sense parar aquesta sentència, com si es tractés d’un succés immobilitzat en el temps. Mentre la ma executa uns morbosos actes amb la porta, la càmera pren decisions al marge, en una crua cinta on acció i visió actuen combinades però dissociades, cosa que incrementa als nostres ulls el sentit d’incomoditat i fa augmentar el grau de descontrol i angoixa subjacents al tema domèstic en general i, en definitiva, a tot tipus de confinament que en la casa podria trobar les claus més elementals de la desolació actual.

TERESA BLANCH